Pastisseria tradicional: Mona de Pasqua i tortell de reis.

La mona de pasqua, que prové de munna terme àrab que vol dir «provisió de la boca», és un element de pastisseria que actualment conté ornament comestible (ous -recordant el típic ou de pasqua- i figures de xocolata) i ensems sovint ornament no comestible (plomes de colors i pollets grocs amb bec vermell).

Resulta específic i definitori el material: bombolles de xocolata amb totes les formes imaginables, farcides sempre d’aire. També resulta característic com la mona de pasqua traspassa el límits del comestible per a sobreposar-hi elements de reclam visual que, per a menjar-la, s’hauran de retirar.

A diferència de la mona de pasqua, l’interès del tortell de reis, provinent de les festes saturnals dels romans*, resideix, en el misteri. En allò que porta en el seu interior i que el nostre delit acabarà per trobar. I és més, el misteri ens portarà a descobrir i assignar valors i deures als assistents. Per això alguns no mengen tortell.

La fava o la figura resten a l’interior del pastís, no es veuen. Algú que estudiï arqueologia, tal vegada creu intuir-les.
La seva tasca és la generació i la revelació del misteri. Fomentar la implicació en el joc de qui rodeja la taula.

Malgrat els dos siguin rodons, a la mona de Pasqua no hi resideix pas misteri, tanmateix aquest seria l’aire que contenen les figures, és a dir, decepció perquè aparenta més del que hi ha.

D’altra banda cal entendre la diferència ornamental: En el cas de la mona de pasqua les figures s’enganxen el pastís, o les plomes son clavades en el cos i no importa si el pastís (la base) és de maduixa, trufa o nata.
El pastís és sols l’escenari, la base. Una determinada base tant pot portar un ou com un una pilota o un elefant, o totes tres, si es gran. Recordeu els conills més grans que els elefants? Sempre m’havia preocupat.
És a dir que la mona de Pasqua es caracteritza per la manca de coherència i d’unitat (qualsevol figura de qualsevol dimensió en qualsevol base de qualsevol tipus ).
Veu de la inconsistència, sigui de fantasia o deliri. Resta abandonada a l’afecció de cadascú, una addicció fora de la raó.


En l’evolució de la mona de Pasqua el pastís cada cop importa menys. Prova del fracàs de la mona de pasqua les figures soltes acaben sovint fent el mateix paper (més econòmic). És evident que de la mateixa manera que aterra l’ovni, aterra la pilota de xocolata sobre la base de la mona de pasqua.

La tradicional mona de pasqua tracta ara doncs, diria, d’un acte casual, violent, superflu, cridaner i absurd, de la mateixa manera que ens acompanya a diari, la propaganda o la televisió.

Violent no tant per la manca d’ordre, com per la impossibilitat d’arribar a la unió entre les parts. La figura de xocolata no formarà mai part de la base. Les maneres caòtiques i imprevisibles de partir les figures de xocolata -dures, buides e irregulars- no és gens el mateix que fer parts geomètriques, justes, d’un tortell de reis o un pastís tou, farcit i rodó, on podem demostrar els nostre coneixements de geometria.

També les parts es mengen diferent, els diversos fragments de xocolata sovint es reserven als més menuts mentre que la gent gran sol optar per no res, o per la part de pastís. Queda clar que la mona de pasqua és essencialment un muntatge inconsistent, trivial.

En canvi el tortell de reis és d’una sola peça, íntegre i lúdica. Lúcida. La decoració està com en la bona orfebreria, incrustada. La fruita forma part de la peça única i li dona rellevància, color, profunditat, dimensió, contrast, dolçor.
Si estudiem la disposició de les fruites, veurem certes alternances de colors, formes...

Els reis porten il•lusió als menuts. La diada de reis té un gran misteri. Rau dins l’àmbit de la màgia. El secret s’amaga a l’interior de la nit, dins del somni del nen. Són els reis macs que es mouen invisibles en la foscor, per a deixar a la fi els regals. Son els reis macs que s’amaguen, també, dins la foscor del tortell.







*(La munna era el regal del moriscs als seus senyors, mentre que en les saturnals romanes el regal era dels senyors romans als seus esclaus.)