De la petita història de la fotografia de Walter Benjamin un fragment que havíem comentat:
"Què és pròpiament l'aura? Un singular encreuament d'espai i temps: l'aparició única d'una llunyania, per més propera que pugui ser. Seguir amb la mirada, plàcidament, en un migdia d'estiu, una serralada a l'horitzó o bé una branca que projecta la seva ombra damunt l'observador, fins que l'instant o l'hora participin de la seva aparició -tot això significa respirar l'aura d'aquelles muntanyes, d'aquella branca."
"(...) allò que és irrepetible i únic,".
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Aquest escrit de quan Walter Benjamin parla de les fotografies d'Atget "que xuclen l'aura de la realitat, com l'aigua d'un vaixell que s'esfonsa" em recorda i m'adreça a l'escrit de John Berger "Un Prado" que ja havia comentat. Ambdós escrits en connecten amb certes imatges de la felicitat com a commixtió especial entre l'espai i el temps sempre en referència a un entorn natural
ResponElimina“Los acontecimientos que tienen lugar en el prado (dice) – dos pájaros que se persiguen, una nube que oculta al sol cambiando así el color del verde – adquieren una significación especial porque ocurren durante los dos o tres minutos que estoy obligado a esperar. Es como si esos minutos llenaran una zona del tiempo que encaja perfectamente en la zona espacial del prado. El espacio y el tiempo se unen" (…)
"Nosotros relacionamos los acontecimientos que hemos visto y todavía estamos viendo en el prado. Éste no solamente los enmarca, sino que también los contiene."
acaba amb "(…)Empecé refiriéndome al prado como un espacio a la espera de acontecimientos; ahora hablo de él como un acontecimiento en sí mismo.Pero esta incoherencia es paralela a la naturaleza aparentemente ilógica de la misma experiencia en cuestión. De repente, una experiencia de observación desinteresada se abre por el centro y da vida a una alegría que reconocemos al instante como nuestra.
El prado ante el que nos hemos detenido parace tener las mismas proporciones que nuestra vida. “
John Berger. 1971