Abbas Kiarostami, el representant del cinema iraní més rellevant i lluminós, i gran impulsor d’aquest. Persona polifacètica, pintor, fotograf... ha realitzat un cinema fresc, espontani, directe, original i senzill, inclús més clar i reivindicatiu de la naturalitat (sense pretendre-ho i sense manifest) que el propi cinema Dogma, que a la fi resulta tant sofisticat com en Lars von Trier, un dels seus artífexs, o complex com el regitzell de normes escrites que defineixen aquesta mena de cinema pretesament “natural”.
Cinema, el d’Abbas Kiarostami molt més proper a la veritat que qualsevol altre cinema, definit per aquesta mescla inconfusible entre la vida i el cinema, aquest cocció lenta entre relat i documental sense quasi condiments. A diferència de “I clowns” de Fellini o “Nick’s Movie” d’en Wim Wenders s’obvien els diferents nivells de ficció que vesteixen tant bé aquesta mena de films de culte (que no són ni ficció ni documental i tanmateix ho són també).
Les semblances i diferències entre “Nick’s Movie” i “El viento nos llevará” seriea un bon exercici per entendre el cinema de llurs autors.
Més enllà dels trets característics, el cinema de Kiarostami resta definit per la forma de ziga-zaga.
La metàfora de la vida és representada com un camí sinuós que en “Y la vida continua” ens ha de conduir a Koker, una ziga-zaga molt més dura que la que recorra el nen de Koker en el film anterior “¿Donde está la casa de mi amigo?”, perquè el poble és ara enrunat pel terratrèmol del nord de l’Iran del 1990.
En “el sabor de las cerezas” el camí en ziga-zaga ens porta on l’home vol ser enterrat en vida (suicidi sui generis). La ziga-zaga la trobem no sols en els carrers de “el viento nos llevará”, sinó en els seus temps, perquè la ziga-zaga és la vida mateixa.
Aquesta metàfora que trobem a cada film, rau també, en la propia filmografia com a itinerari vital.
Com passa amb les darreres obres, Extinción de Tomas Bernhard o Sacrificio d’Andrei Tarkovski, en aquesta conmunió entre vida i obra, que també m’agrada imaginar es produeix en la filmografia que he he vist de Kiarostami.
Neix a l’infantesa (¿Dónde está la casa de mi amigo? * 1987, La tarea del colegio 1989, Y la vida continua* 1991, El Globo blanco (guionista 1994), ) passa a l’amor de juventud ( A través de los olivos* 1994) i finalment arriba a la mort (El sabor de las cerezas 1997 i El viento nos llevará 1999).
No sé quan de temps em resistiré a veure res més de Kiarostami que no siguin les seves fantàstiques fotografies, no fós cas que la ziga-zaga tant clara de la vida es faci un embolic.
Cmib
*Trilogia de Koker (un petit poble iranià)
FILMOGRAFIA BÀSICA
FILMOGRAFIA BÀSICA
Copia certificada 2010, Director, guionista, productor i montador (l’amor)
Diez 2002, Director. (la dona)
Y la vida continua 1991, Director y guionista
Primer plano 1990, Director.
(El Globo blanco, Guionista)
La tarea del colegio 1989, Director.
El informe 1977, Director y guionista. (la traició)
Al film "A traves de los olivos" apareix la mateixa ziga-zaga que al film anterior "Y la vida continúa...".
ResponEliminaHem de veure però que la repetició no és sols del camí i dels paratges de Koker, sinó també, i això és el més curiós, d'algunes escenes idéntiques que surten en els dols films. La del noi que s'ha casat el dia després del terratrèmol, escena central de "Y la vida continua..." que bé podria donar-li títol i que s'inserta en una aturada dels protagonistes que durant tot el film cerquen arribar a Koker. Escena doncs que es presenta com a part del documental.
Però que en a "A traves de los olivos" s'ha convertit en una ficció que s'intententa representar i filmar una i altre vegada. Així doncs "A traves de los olivos" sembla desacreditar la veracitat el documental anterior "Y la vida continua..." que es centre en el efectes del terratrèmol de l'Iran.